LA CATALOGNE

L´any 1812 Napoleó incorporà Catalunya i la Franja d´Aragó a l´Imperi Francès, aquesta anexió fou justificada per les autoriats franceses pels forts lligams històrics que unien França i Catalunya desde l´època de Carlemany, així com per la necessitat de crear una mena de zona defensiva a l´estil de la Marca Hispànica.
Catalunya era mirada pels funcionaris imperials com una regió rica i pròspera que podia aportar molts beneficis a l´Imperi i donat que Napoleó gaudia ampliant les fronteres de la "belle France", no dubtà en firmar el decret d´anexió que feia que la seva estimada França s´extengués desde les anomenades "Bouches de l´Ebre"; és a dir el delta de l´Ebre, fins a la desembocadura de l´Elba.
Anys abans, durant la revolució, el directori havia enviat a Danton a Catalunya per intentar organitzar una mena de revolta que independitzés Catalunya d´Espanya i d´aquesta manera crear un estat satèl-lit de França que impedís un atac directe a la frontera sud de la República. Aquests plans, com podeu supossar, van fracassar però sembla ser que l´esperit de l´empresa restà intacte dins el cervell dels francesos.
Com a consequència de l´incorporació a l´Imperi, Catalunya es dividí en quatre departaments: Departament del Ter amb capital a Girona i que ocupava el que ara s´anomena província de Girona, Departament de Montserrat amb capital a Barcelona i equivalent a la actual província de Barcelona, Departament del Segre amb capital a....Puigcerdà! i que formava una mena de departament pirinenc: s´extenia per tota la zona del pirineu i prepirineu de Lleida i incoporava les Valls d´Andorra, i finalment el Departament de les Bouches de l´Ebre, que ocupava la totalitat de la província de Tarragona i la meitat de la província de Lleida, la capital era Lleida.
Aquests departaments es van basar, sobretot, en factors geogràfics, per aquesta raó la Vall d´Arán s´incorporà a un departament no català (el departament de l´Haute Garonne), però com que els factors històrics i culturals també tenien el seu pes, La Franja d´Aragó es va integrar al Departament de les Bouches de L´Ebre.
Fins aquí la introducció històrica que m´ha servit per poder situar una mica l´acció abans de fer història ficció que en el fons el l´objectiu d´aquest article. Us podeu imaginar com seria ara una Catalunya sota la bandera tricolor de França?
Segurament el Català seria una llengua absolutament arraconada, només utilitzada en les masies perdudes de la catalunya més profunda, Catalunya contaria a dos ó tres milions d´habitants -donat que no s´haurien produït les inmigracions massives dels anys seixanta- i gairebé un terç de la població seria d´origen africà -llegeixis magribins i subsaharians-, segurament l´interior de Catalunya estaria plagada de centrals atòmiques, els principals carrers de les ciutats catalanes tindrien noms com Charles de Gaulle, George Pompidou ó de Lattre de Tasigny, igualment a cada poblet hi hauria una placa commemorativa de la batalla de Verdún amb els noms gravats del gloriosos morts locals.
Les lleis de protecció de patrimoni haurien evitat que es destruissin autèntiques joies arquitectòniques per deixar pas a les vomitimes construccions soviètiques dels anys seixanta i setanta, la costa catalana seria un lloc més equilibrat prohibint plans urbanístics tipus platja d´Aro ó Benidorm.
La gastronomia catalana seria considerada com l´exponent màxim de la sofisticació, de tal manera que a tot bon restaurant de Nova York, Tokio ó París hi podriem trobar joies culinaries com les mandonguilles amb sípia, el cap i pota, el sang i fetge, caragols a la llauna, butifarra d´ou, sopa de Pagès....això sí tot amb la seva corresponent ració de crema de llet i amb els noms convenientment canviats per fer-los més francesos.
El cinema català seria apreciat internacionalment per la seva sutil descripció de la depriment i grisa realitat diària de les classes benestants.
Mentrestant els nostres escriptors es dividirien en dos sectors: els políticament correctes que aposten per la multiculturalitat laica i republicana que publicarien aburridissims llibres cada quatre ó cinc anys -després d´una titànica feina de recopilació informativa- i els polèmics escriptors malparits cabronasos que anirien col-leccionant denúncies de la Comunité des Eglises Musulmanes.
Els partits nacionalistes serien molt minoritaris i els escons a l´Assamblea Nacional sel´s repartirien el PS i la UMP-UDF.
Els catalans típics es dirien Pierre Puig i Marie Castells, tindrien seixanta anys i serien catalano parlants en l´intimitat però orgullosament francesos -com conseqüència d´un sistema escolar ultrachovinista-, el Pierre seria pagès i votant Gaullista convençut, ex lluitador de la guerra d´Algèria, el Pierre conduiria un Renalt Megane -que convinaria amb el Renault 4, amb gàvia de gallines incorporada, que utilitzaria per treballar al tros-. El matrimoni tindria dos fills -en Louis i l´Edith- que viurien a Paris i Estrasburg respectivament i que només tornarien a casa per Nadal. En Louis seria Gendarme i estaria divorciat de la seva dona -la filla d´uns industrials de l´acer provinents de Polònia arrivats a França fa dos generacions-, l´Edith seria professora de francès a un poblet al costat d´Estrasburg i s´hauria casat amb un comerciant Libanés, cosa que faria que el pare de la noia es plantegés a votar a Le Pen, cosa que ja farien tots els seus amics del bar Hippodrome on Pierre pasaria les hores perdudes del diumenge bevent pastís, fent quinieles hípiques i parlant del Rugby Club Barcelona.
La final de la Champions seria un esdeveniment secundari a la Catalogne, per contra l´inici del torneig sis nacions seria un fet de gran importancia donat que les principals figures de l´equip nacional (francès) serien nascudes a Manresa, Figueres i Balaguer.
En fi, tot això només és història ficció.