intel-ligència nazi?

Després de la caiguda del tercer Reich la majoria dels jerarques nazis estaven convençuts que serien tractats amb benevolència pels vencedors, es pot afirmar que els líders del partit van fer poca cosa per amagar-se, només von Ribbentrop i Himmler van intentar fugar-se però l´únic que efectivament va desapareixer va ser Martin Bormann (cap del partit nazi i quart en la linia de successió a Hitler després de Goering, Himmler i Goebbels), l´última cosa que se sap de Bormann es que després de la mort de Hitler es dirigí al nord d´alemanya per pujar a un submarí que el portés a Argentina.
Goering i tots els altres membres del govern s´entregaren voluntàriament, von Ribbentrop estava amagat en una mena de casa de putes VIP, Himmler va ser capturat quan es va intentar fer passar per un soldat ras i el Doktor Ley -ministre de treball- va ser localitzat en una mena de barraca plena de merda (aquest últim va suïcidar-se poc després perquè sembla ser que efectivament tenia remordiments de consciència: ell mateix es va declarar culpable a Nuremberg).
Un cop concentrats tots els jerarques a Nuremberg per ser jutjats, el psicòleg nord americà Gustav Gilbert va sotmetre als acusats a un test d´intel-ligència, els resultats varen ser sorprenents: sobre un índex de 90-100 considerat com una intel-ligència mitjana, els aliats es trobaren amb les següents puntuacions:

1) Hjalmar Schacht (ministre d´economia i finances fins el 1940): 143
2)Arthur Seyss-Inquart (impulsor de l´anexió d´Austria i comisari del Reich a Holanda): 141
3)Goering: 138

Els últims en la classificació foren

-Fritz Sauckel: Director General dels Camps de Treball i Reclutador General de mà d´obra pel Reich: 118
-Ernst Kaltenbruner: Director General de Seguretat del Reich: 113
-Julius Streicher: Director del diari antisemita "Der Stumer": 106

Així doncs, sembla ser que el més "tonto" d´aquells homes superava en 6 punts la intel-ligència normal.
Els judicis de Nuremberg van condemnar a mort a la majoria dels inculpats, com anècdotes dir que Baldur von Schirach (cap de les joventuts nazis) va ser condemnat a 20 anys de pressó i no a mort perquè dos dels seus antepassats van signar la declaració d´independència dels estats units (no hi ha res com ser de bona família), Hjalmar Schacht va ser absolt perquè l´any 43 va "cabrejar" al Führer: sembla ser que tot i aplaudir mesures antisemites com l´expoliació als jueus va suggerir que eliminar tots el hebreus era una mica extremat declaració considerada com una traició pels seus companys de partit que el van enviar dos anys al camp d´extermini de Dachau.

Per la seva part no van faltar canvis de camisa d´última hora com la de Joachim von Ribbentrop que va dir que ell no dirigia res, que la diplomàcia era cosa de Hitler. Kaltenbuner va dir que es va veure obligat a acceptar el càrrec però que ell no era antisemita. Alfred Rosemberg general de les SS, ministre del Reich de puresa racial dels territoris ocupats i director del diari oficial "Volkishen Beobachter" va afirmar que ell no era més que un socialdemòcrata enganyat per l´oratoria de Hitler.
Els militar van intentar amparar-se en el concepte d´obediència i algún com Wilhem Keitel va al-legar una inesperada ascendència jueva -desgraciadament per ell en el judici es van fer públiques cartes enviades als seus subordinats ordenant-los eliminar tots els jueus localitzats en els territoris ocupats-. El cap de la flota de submarins Karl Doenitz va fer un petit discurs on s´autodefinia com un cavaller del mar i declarant que la guerra submarina sense restriccions -que va provocar l´enfosament de vaixells mèdics- va ser impulsada a desgrat seu.
L´únic que va afirmar saber què cony passava va ser Goering, els altres es van dedicar a tirar pilotes fora per intentar salvar la pell.
En un altre ordre de coses cal dir que algunes sentències varen ser una mica "injustes": A Nuremberg es va demostrat que Albert Speer (ministre d´armaments) no tenia coneixement de l´existència de camps d´extermini, va ser condemnat a 20 anys de pressó per ser "altament diligent en la seva feina de producció d´armes", collonut raonament jurídic que destrueix qualsevol tipus de jurisprudència existent.

Les sentències van ser les següents:

-Hermann Goering: mort a la forca
-Rudolf Hess: (el lloctinent de Hitler que fou apressat a Anglaterra el 1941 després de llençar-se amb paracaigudes per pactar la pau amb Churchill)condemnat a cadena perpètua -morí l´any 1987 a la pressó d´Spandau en extranyes circumstàncies: sembla ser que el van "suicidar" una setmana abans de cumplir 90 anys i per tant de deixar-lo en llibertat--Von Ribbentrop (ministre d´afers exteriors): condemnat a mort
-Wilhem Keitel (cap de l´exèrcit): condemnat a mort
-Ernst Kaltembruner (ministre de l´interior): condemnat a mort
-Alfred Rosemberf (ministre de puresa racial als territoris ocupats): condemnat a mort
-Hans Frank (governador de Polònia): condemnat a mort
-Wilhem Frick (Protector de Bohemia i Moravia): condemnat a mort
-Julius Streichner (director del diari racista "der Stumer": condemnat a mort
-Walter Funk (ministre d´hisenda): cadena perpètua
-Karl Doenitz (cap de la flota de submarins i últim Fuhrer): deu anys de pressó
-Erich Raeder (cap de la flota): quinze anys de pressó
-Alfred Jodl (cap de l´estat major): condemnat a mort
-Baldur von Schirach (cap de les joventuts nazis): vint anys de pressó
-Arhur Seyss Inquart (governador d´Holanda): condemnat a mort
-Albert Speer (ministre d´armaments i arquitecte de Hitler): vint anys de pressó
-Hjalmar Schacht (ministre d´economia): absolt
-Franz Von Papen (vice canciller i impulsor de l´arrivada de Hitler al poder): absolt


Els judicis de Nuremberg van acabar de

diplomacia

La vice presidenta del govern: María Teresa Fernández de la Vogue ha fet unes delicioses declaracions on deixa clar el realisme polític del govern espanyol.
De la Vogue ha exigit a Israel (sí,sí tal i com ho llegiu: exigit) que aturi els atacs al sud del Líban. Com podeu veure el govern de l´espanya cañí amenaça a la tercera (ó potser segona?) potència militar del planeta.
El món tremola i els jueus ja s´están cagant de por davant aquest duríssim ultimàtum de la super-mega-ultra potència espanyola, només pensar en els nostres magnífics tancs de lloguer, en el nostres rambos extremenys, la nostra maravellosa armada... i això per no esmentar el bloqueig comercial al que podem sotmetre a Israel...què farien els jueus sense les castanyoles, l´oli d´oliva, les boines, les espardenyes, les nines de gitanes i toros?, res home res, sense aquests vitals productes l´estat d´Israel no podria sobreviure ni una setmana!!.
Total els jueus són uns pringats, uns morts de gana dispossats a aturar-se a la mínima insinuació de la nostra super maquinària diplomàtica donat que espanya, per si no ho sabeu, a tingut la intel-ligència de crear un entramat d´aliànces d´allò més efectiu: per un costat insultar als americans que en el fons no són més que una potència secundària, una nació en decadència embrutida pel fast food i pel conservadurisme religiós, per altra banda ens hem fet amics de les nacions més desenvolupades del planeta: Bolívia (els principals exportadors mundials de ponxos i llana de llama), Venezuela (la superdemocràcia llatinoamericana) i Cuba el país de les llibertats, el benestar i el pluralisme.
A més tenim la sort de ser ignorats per França i Alemanya gràcies al subtil vassallatge sense condicions al que ens hem entregat, millor així, una estratègia genial aquesta: nosaltres els donem un suport incondicional en qualsevol problema a canvi de la seva indiferència davant temes fonamentals per espanya, quin as el nostre president!.
I no només això! la aliança de civilitzacions, aquest forum de les cultures diplomàtic que de segur obtindrà el mateix èxit que l´organitzat a Barcelona és l´enveja de les més sofisticades cancilleries mundials. Mentrestant els nostres pacífics veïns del sud (suprasharians és el nom políticament correcte?) controlen que ningú creui il-legalment la frontera només perquè el nostre estadísta ibèric, el nostre Churchill Lleonés té la sang freda de demanar que facin el favor de ser més diligents.
En fi com veieu l´audàcia del duo ZP-Moratinos no té fi, i espereu que això només és el principi!!!.

diplomacia

La vice presidenta del govern: María Teresa Fernández de la Vogue ha fet unes delicioses declaracions on deixa clar el realisme polític del govern espanyol.
De la Vogue ha exigit a Israel (sí,sí tal i com ho llegiu: exigit) que aturi els atacs al sud del Líban. Com podeu veure el govern de l´espanya cañí amenaça a la tercera (ó potser segona?) potència militar del planeta.
El món tremola i els jueus ja s´están cagant de por davant aquest duríssim ultimàtum de la super-mega-ultra potència espanyola, només pensar en els nostres magnífics tancs de lloguer, en el nostres rambos extremenys, la nostra maravellosa armada... i això per no esmentar el bloqueig comercial al que podem sotmetre a Israel...què farien els jueus sense les castanyoles, l´oli d´oliva, les boines, les espardenyes, les nines de gitanes i toros?, res home res, sense aquests vitals productes l´estat d´Israel no podria sobreviure ni una setmana!!.
Total els jueus són uns pringats, uns morts de gana dispossats a aturar-se a la mínima insinuació de la nostra super maquinària diplomàtica donat que espanya, per si no ho sabeu, a tingut la intel-ligència de crear un entramat d´aliànces d´allò més efectiu: per un costat insultar als americans que en el fons no són més que una potència secundària, una nació en decadència embrutida pel fast food i pel conservadurisme religiós, per altra banda ens hem fet amics de les nacions més desenvolupades del planeta: Bolívia (els principals exportadors mundials de ponxos i llana de llama), Venezuela (la superdemocràcia llatinoamericana) i Cuba el país de les llibertats, el benestar i el pluralisme.
A més tenim la sort de ser ignorats per França i Alemanya gràcies al subtil vassallatge sense condicions al que ens hem entregat, millor així, una estratègia genial aquesta: nosaltres els donem un suport incondicional en qualsevol problema a canvi de la seva indiferència davant temes fonamentals per espanya, quin as el nostre president!.
I no només això! la aliança de civilitzacions, aquest forum de les cultures diplomàtic que de segur obtindrà el mateix èxit que l´organitzat a Barcelona és l´enveja de les més sofisticades cancilleries mundials. Mentrestant els nostres pacífics veïns del sud (suprasharians és el nom políticament correcte?) controlen que ningú creui il-legalment la frontera només perquè el nostre estadísta ibèric, el nostre Churchill Lleonés té la sang freda de demanar que facin el favor de ser més diligents.
En fi com veieu l´audàcia del duo ZP-Moratinos no té fi, i espereu que això només és el principi!!!.

La vice presidenta del govern: María Teresa Fernández de la Vogue ha fet unes delicioses declaracions on deixa clar el realisme polític del govern espanyol.
De la Vogue ha exigit a Israel (sí,sí tal i com ho llegiu: exigit) que aturi els atacs al sud del Líban. Com podeu veure el govern de l´espanya cañí amenaça a la tercera (ó potser segona?) potència militar del planeta.
El món tremola i els jueus ja s´están cagant de por davant aquest duríssim ultimàtum de la super-mega-ultra potència espanyola, només pensar en els nostres magnífics tancs de lloguer, en el nostres rambos extremenys, la nostra maravellosa armada... i això per no esmentar el bloqueig comercial al que podem sotmetre a Israel...què farien els jueus sense les castanyoles, l´oli d´oliva, les boines, les espardenyes, les nines de gitanes i toros?, res home res, sense aquests vitals productes l´estat d´Israel no podria sobreviure ni una setmana!!.
Total els jueus són uns pringats, uns morts de gana dispossats a aturar-se a la mínima insinuació de la nostra super maquinària diplomàtica donat que espanya, per si no ho sabeu, a tingut la intel-ligència de crear un entramat d´aliànces d´allò més efectiu: per un costat insultar als americans que en el fons no són més que una potència secundària, una nació en decadència embrutida pel fast food i pel conservadurisme religiós, per altra banda ens hem fet amics de les nacions més desenvolupades del planeta: Bolívia (els principals exportadors mundials de ponxos i llana de llama), Venezuela (la superdemocràcia llatinoamericana) i Cuba el país de les llibertats, el benestar i el pluralisme.
A més tenim la sort de ser ignorats per França i Alemanya gràcies al subtil vassallatge sense condicions al que ens hem entregat, millor així, una estratègia genial aquesta: nosaltres els donem un suport incondicional en qualsevol problema a canvi de la seva indiferència davant temes fonamentals per espanya, quin as el nostre president!.
I no només això! la aliança de civilitzacions, aquest forum de les cultures diplomàtic que de segur obtindrà el mateix èxit que l´organitzat a Barcelona és l´enveja de les més sofisticades cancilleries mundials. Mentrestant els nostres pacífics veïns del sud (suprasharians és el nom políticament correcte?) controlen que ningú creui il-legalment la frontera només perquè el nostre estadísta ibèric, el nostre Churchill Lleonés té la sang freda de demanar que facin el favor de ser més diligents.
En fi com veieu l´audàcia del duo ZP-Moratinos no té fi, i espereu que això només és el principi!!!.

titiriteros 2

Sento seguir sent tant poc original, però resulta que he trobat una altre article comparatiu entre el cine americà i el cine espanyol actual. L´autor és el gran Pérez Reverte, així que us deixo amb aquesta nova dosi de sarcasme amb mala llet.
Us prometo que el pròxim article serà de collita pròpia.


Me han convencido, pardiez. Me refiero a los anuncios de apoyo al cine español que han puesto en la tele, choteándose del que se hace en los Estados Unidos. También a las declaraciones de ciertos productores cinematográficos –la industria, se llaman a sí mismos– afirmando que hay que educar a los espectadores, que nuestro cine es mejor, y que parece mentira que, con los pedazos de películas que hacemos aquí, la estúpida chusma no acuda en masa a la taquilla, y en cambio se infle a canales digitales y deuvedés, o haga cola en los estrenos de Hollywood, hay que joderse, toda esa competencia desleal e inexplicable, incluidos los moros y los negros manta, rediós, una conjuración de Venecia que te vas de vareta, oye, todos contra el buen y sólido cine español. Acogotadito lo tienen, a pesar de su calidad y su tronío. Y claro, dicen. El espectador, que es tonto del nabo, salvo en carambolas como Los lunes al sol o Mortadelo y Filemón, se deja engañar por estafadores tipo Peter Weir o Ridley Scott en vez de precipitarse a las butacas cuando estrenan Fulano o Mengano –disculpen que eluda nombres, pero insultar me da mucha risa, y toso–. La solución, naturalmente, es que el Estado y las televisiones suelten más subvenciones y más pasta. Todo cristo, ojo, menos los productores de cine. Porque es sabido que en España ningún productor importante arriesga un duro propio. Hasta ahí podíamos llegar. Una cosa es ser industria y pasar de paria a comprarte chalets en San Apapucio de la Infanta, y otra es ser gilipollas. No te fastidia.

Así que estoy con ellos, lo mismo que con algunos imprescindibles directores nuestros que sólo pueden oponer el noble argumento de su pata negra auténtica, española, a la brutal ofensiva del cutre cine norteamericano. Esos guiris son vulgares mercenarios que se limitan a contar una historia de forma eficaz, ajenos a los delicados matices artesanos del cine que hacemos aquí, al contenido filosófico, a la cultura, a nuestra hilarante capacidad para filmar comedias que envidiaría Billy Wilder. Sin contar con que Hollywood juega con sucia ventaja. Allí hay guionistas que escriben guiones, y actores que cuando dicen algo te lo crees, y hasta el niño de los Soprano, que no abre la boca, parece un actor. Y claro, así hace cine cualquiera. Hasta los gabachos lo hacen: En busca del fuego, Amelie, Capitán Conan, Tanguy, El pacto de los lobos y todas esas pelis facilonas y poco espontáneas que luego son éxitos porque el público franchute es chauvinista y apoya su cine, aunque sea una mierda. El mérito es hacer cine sin guión y sin actores, como lo hacemos aquí. Porque el cine de verdad se hace con un productor con cuartelillo en las teles y en el ministerio, con un director que –a ser posible– se la succione al Pepé, al Pesoe o a quien mande, y con actores naturales como la vida misma, no maleados por las escuelas de interpretación, el teatro o la experiencia: gente que farfulla con la misma frescura y naturalidad que se utiliza en la puta calle, y a la que da lo mismo que te creas o no, porque lo que cuenta es que sepan decir: oye tía, paso de ti, con espontaneidad honesta.

También, volviendo a la industria, comprendo que ser productor de películas fascinantes e incomprendidas lleva sus gastos. La culpa la tienen el Estado y las televisiones, que llevan la tira financiando doscientas obras maestras cada año, y ahora se rajan. O sea, que te acostumbran a tirar con pólvora del rey, y de pronto llegan los aguafiestas y dicen: chaval, se acabó el chollo, o sea, ya no hay más viruta para que hagas arte y de paso te pagues las letras del yate y el estirado de pellejos de tu pava. Ya sé que todos los críticos –los de aquí– ponen tus películas de cinco estrellas para arriba. También sé que has producido la versión neohistórica-porno de Rosario la Cortijera, el apasionante drama psicológico Pásame la sal, cariño o la desternillante comedia Al sur del oro y el moro de Moscú, esta última nada menos que con Andrés Pajares. Sí. El cine español está en deuda contigo, colega. Una deuda que te cagas. Por eso te dimos once estatuillas y un beso de Paz Vega en la gala de los Goya. Pero la teta no da más leche. ¿Captas? Treinta y seis espectadores no justifican los seiscientos kilos que te endiñamos por cada una. Así que chao, Cecilbedemille.

Eso es lo que te dicen ahora. Y claro, te hunden el negocio. Perdón. La industria

Titiriteros

Navegant per internet he trobat una comparativa perfecta entre el cine español y nord americà actual. Així que avui no faré comentari propi si no que transcriuré literalment el genial article. Ja sé que el plagi no té mèrit, però jo comparteixo aquella idea de Josep Plà que es resumiria dient: "Desde la Ilíada tot han sigut plagis".
En aquest cas, l´article en si conté tanta ironía que qualsevol modificació només provocaria una degradació mateixa de l´original.


Desde la Federación de Asociaciones de Productores de España (FAPAE) han desempolvado un anuncio autopromocional que, según recuerdo, fue emitido durante un breve espacio de tiempo hace cosa de un año, cuando salieron a la luz las ya alarmantes estadísticas de 2003 donde se daba cuenta de la vertiginosa caída de audiencia del cine made in Spain frente al crecimiento sostenido de la asistencia a las salas donde se proyectan producciones norteamericanas.

Lejos de conformarse con la promoción de lo propio, los responsables de nuestra industria cinematográfica recurren a lo que mejor saben hacer (¿lo único?): la parodia burda y el insulto al prójimo. La campaña en cuestión, que en teoría estaba concebida para publicitar los valores de nuestro cine, consiste nada más que en una mofa deliberada del cine norteamericano, a través de la tonta historieta del niño que juega al béisbol y que, caracoles, comprueba desolado que su papá, siempre tan ocupado, tampoco hoy ha podido acudir a verlo batear. Pero no, hombre, que estamos en una película española, como Antonio Resines se encarga de recordarnos haciendo esos ademanes suyos a lo Chiquito de la Calzada: todo eso de caracoles y del papá tan ocupado son tonterías. Aquí nosotros hacemos el cine de otra forma, chavalote, que no te enteras.

El anuncio no pasaría de ser una simple manifestación de chabacanería y falta de elegancia de no ser porque, en este caso, la burla se fundamenta en una ignorancia autocomplaciente difícil de entender en profesionales del cine. Tontería, así definen los prebostes de nuestra industria del celuloide al cine americano. La obra de King Vidor, de John Ford, de Spielberg, de Capra son una tontería: debemos inferir por tanto que lo bueno es el cine de Ozores y de Santiago Segura. Qué no decir de La Diligencia, The Big Country, Ben Hur, Forrest Gump, tonterías apenas, comparadas con El Robobo de la Jojoya y con Amo tu cama rica. Y, desde luego, Gary Cooper, Bette Davis, Spencer Tracy, Denzel Washington, Katherine Hepburn, Henry Fonda son unos muertos de hambre, no faltaba más, porque así nos lo dice ese gran actor que es Antonio Resines, ya prácticamente indistinguible en sus recreaciones de un español de a pié perfectamente falso e inexistente, o el no menos ínclito José Coronado, alias Mr. Bífidus, a quien tienen que quitarle las series de la parrilla de TV porque no se apunta a verlas ni San Pedro.

En todo caso, ya puestos, yo recomiendo a los creadores de la campaña que no se conformen con esto y que emitan sin tardanza la segunda parte, es decir, la recreación a la española de la misma situación. Incluso me animo a hacerles algunas sugerencias: en una película española, el niño sería heroinómano, claro y, probablemente homosexual, porque su padre, un asesino franquista, le daba por donde amargan los pepinos desde su más tierna infancia. Por eso no pertenecía al equipo de béisbol del instituto, sino que se dedicaba a pasar costo en Entrevías. De vez en cuando habrá que meter muchas imágenes confusas, que no se sabe muy bien si son los sueños del niño, los del padre o los de una vecina (Paz Vega) que se pasea desnuda todo el rato sin que quede claro el por qué. Al final el niño conoce a una vieja y bondadosa comunista (Pilar Bardem) que había pertenecido a ETA y que le introduce en el mundo de las manifestaciones anti-PP, de modo que el pequeño rehace su vida destrozando cajeros automáticos; sañudamente, felizmente. Al final de la película, un nuevo horizonte se abre para todos ellos: ZP derrota a Franco y a Aznar en un duelo a pistola y funda la República Española del Ansia Eterna de Paz. Qué pena que el niño no pueda disfrutar de todo ello porque al final se muere de un sidazo que le había pegado su padre, el franquista asesino.

Que no se corten, hombre, y que lancen ese anuncio también. Total, yo hace tiempo que sólo veo documentales.

El canal negre

El canal negre ó "Der Schwarze Kanal" era el nom d´un original programa setmanal de televisió de l´extinta RDA. Hereu de les formes propagandístiques nazis, Der Schwarze Kanal podria ser definit com el programa model de manipulació política; l´última obra mestra dels deixebles comunistes del diabòlic però brillant ministre de propaganda Joseph Goebbels.
La dinámica del programa era extraordinàriament simple però a la vegada increiblement eficaç: es tractava simplement de possar imatges extretes de televisions occidentals i comentar-les posteriorment amb sutilessa, ironia, ràbia....
El presentador: Karl-Eduard von Schnitzler era un aristòcrata reconvertit, una mena d´inquisidor modern que defensava amb vehemència els beneficis del socialisme real. L´objectiu del programa era convèncer al públic de la porqueria que els païssos occidentals amagaven darrera d´una brillant façana d´anuncis televisius i de consum desenfrenat. Tot això es feia mostrant al públic alemany les diferències tangibles entre el sistema capitalista i el sistema socialista, així doncs una setmana podíem veure com un innocent i desvalgut avi vivia desamparat i deprimit en la seva casa d´Hamburg, la setmana següent la horrible indiferència en que eren tractats els Homeless de Nova york, la següent el macabre militarisme americà i el seu imperialisme intolerable..... En acabar els reportatges von Schnitzler feia una dura crítica a occident culpant sempre a Helmuth Kohl, Ronald Reagan i Thatcher i anunciant amb pompa que "afortunadament això no passa a la RDA ni a les nostres nacions germanes".
El programa tenia gran audiència no només a la RDA si no també a la RFA, i així aquest programa que convinava la demagògia amb la moralina socialista més impecable es mantingué en antena durant prop de 30 anys.
Però la desgràcia de von Scnitzler començà en el fatídic mes d´octubre de 1989,la fugida massiva de ciutadans i l´accelerada desintegració del règim provocaren que el brillant comentarista cometés una sèrie d´errors que van provocar la seva caiguda i la del seu amic íntim Eric Honecker, el principi del fi començà quan Von Schnitzler definí com "traïdors, porqueria humana, venuts..." a aquells que fugien cap a occident, com que aquestes paraules no van aconseguir deturar la massiva fuga, la setmana següent von Schnitzler va gosar dir "els que marxen no mereixen una sola llàgrima", curiosament aquesta frase absolutament inòcua va conmocionar profundament la societat, les acusacions de ser un desalmat van començar a ploure i la pressió contra el fins llavors popular locutor es va intensificar.
Eric Honecker va intentar salvar la cara del presentador afirmant compartir la frase i això provocà que la fúria del poble es dirigís també contra ell, dies més tards Honecker era substituït pels seus companys de partit -que no volien ser arrossegats a la impopularitat- i Der Schwarze Kanal retitat d´antena.
Von Schnitzler acabà els seus dies marginat, escrivint llibres en defensa del socialisme real i amb el clixé de malvat i manipulador....igual que l´Urdaci.

krushevisme

Una nit de l´any 1953 morí el gran Stalin, aquell a qui el diari Socialista definia con "el demòcrata més gran de tots els temps".
L´estadista soviètic morí dos dies després de patir un atac de feridura, sense ningú al seu costat donat que la seva cambra estava blindada i la porta tancada amb clau per dins. Els guàrdies conseguiren forçar la porta tres dies després però afortunadament per ells i per molts altres, ja era massa tard.
En el dies que precediren a la seva mort, el georgià, estava donant els últims retocs a la nova purga que segons els experts convertiria les anteriors -la de 1937 amb els seus 2 milions de morts i la conspiració dels metges jueus amb mig milió de morts- en un simple divertiment de cap de setmana.
Com que la seva paranoia li havia impedit nombrar un hereu, els cuatre principals dirigents de l´URSS van decidir fixar unes normes per evitar les posteriors represalies del vencedor de la pugna, així doncs es pactà que els perdedors no serien pasats per les armes, només ellunyats del poder, amb una sola excepció: Laurenti Beria.
Beria era el cap de la temuda NKVD - sigles de l´alt comisariat per la defensa del poble- antesessor del no menys temut KGB i mà executora d´Stalin.
En morir Stalin, Beria feu una espectacular reconversió passant a formar part del grup més aperturista del PCUS, però aquest canvi es considerà massa artificial tenint en compte que les seves accions precedents, i en conseqüència fou executat de forma inmediata un mes després de la mort del seu paisà Josef Stalin.
La lluita pel poder a l´URSS va durar tres anys i en resultà vencedor Nikita Krushev, aquest feu honor a la seva paraula de no executar els seus competidors, així el mític Molotov, antic ministre d´afers exteriors, -que donà nom a l´explosiu còctel- fou enviat com ambaixador a....Mongòlia, Malenkov que ocupava el càrrec de primer ministre fins l´any 1955 fou "nomentat" director d´una central hidroelèctrica al....Tadykistán, Bulganin -el ministre de defensa fins l´any 1955- fou enviat al Caucas per ocupar un trist i depriment lloc burocràtic. En fi que comparat amb Stalin Krushev va ser generòs.
Quan Krushev per fi va poder establir-se tranquilament com Secretari General del PCUS -és a dir com el que realment tallava el bacallà-, va començar una ambiciosa reforma per en paraules pròpies "superar el nivell de vida americà en 5 anys". Com haureu comprovat aquest realista objectiu no es va complir. Si ve es cert que la producció agrícola i industrial augmentà, aquesta no es pogué mantenir com a conseqüència de la mala qualitat dels fertilitzants i per la inficiència de les indústries soviètiques. La política insostenible de la dècada Krusheviana provocà l´esgotament d´1/3 part de les terres fèrtils de l´URSS -tot un rècord Guiness- el país no es recuperà mai d´aquest cop i a partir de llavors les importacions de grà Argentines, Canadenques i americanes! es convertiren en fonamentals per alimentar a la població.
Però el que va perdre el bo del Nikita fou el seu liberalisme: fins i tot els sectors moderats del PCUS -Leonid Breznev i Nicolai Podgorni, quins moderats!!!- veien Krushev com un figaflor, un mariconàs, una nena incapaç de mantenir l´ordre.
Afortunadament aquests moderats -com serien els ultres!- van substituïr Krushev abans que la barraqueta s´enfonsés iniciant un periode de restauració de l´autoritat a les nacions germanes d´Europa Oriental i recuperació industrial invertint el 30% del presupost de l´URSS en una renovada carrera d´armanents.

españa indefensa

España indefensa és l´acollonant títol d´un polèmic llibre publicat allà per l´any 1988 i que costà la carrera del seu autor: el coronol Amadeo Martínez Inglés.
La raó esgrimida per l´inoblidable Narcís Serra - ministre de defensa de l´època- fou possar en perill la confiança dels españols en la institució militar.
Però, què denúncia realment el coronel Martínez Inglés en aquest interessant panflet. Doncs tal i com resa el títol, l´autor analitza les causes per les quals les institucions militars espanyoles estaven i segueixen estàn -segons recents declaracions del mateix Martínez Inglés- en decadència.
Primerament, el llibre analitza els problemes del servei militar obligatori, resaltant la desmotivació dels reclutes, les altes taxes de depressions i suïcidis, així com la impossibilitat de preparar un soldat en el curt termini de 9 mesos. El problema segons l´autor no era solament la curta durada del servei -segons ell insuficient per convertir un noiet de 18 anys en un Rambo en potència- si no les tasques a les que els pobres reclutes es veien forçats a realitzar. Així doncs, ens trobem que dels 300.000 "mozos" que van ingressar a l´exèrcit l´any 88 almenys 80.000 es van dedicar a feines tan poc marcials com la jardineria, la cuina, la burocràcia interna, la hosteleria -ja sabeu cambrers pels clubs d´oficials- i així un llarg etcètra.
La falta de preparació i la curta edat dels reclutes convertien el gloriòs exèrcit español hereu dels mítics tercios de Flandes en una guarderia on els oficials es negaven a els seus homes fessin servir armes mitjanament sofisticades com morters ó obussos per por a que els soldadets fessin alguna trastada i tot l´invent -vides dels mateixos interessats inclossos- se n´anés a la merda. Mentrestant la maquinària militar espanyola s´anava tecnificant cada cop més -míssils, sistemes de radar ultramoderns- però la falta de personal qualificat impedia la seva mínima utilització.
La interessant solució del Coronel Martínez Inglés és crear un exèrcit de no més de 80.000 homes, 80.000 Rambos espanyols altament preparats per la guerra moderna, amb una alta preparació física i militar, amb salaris interessants i recompenses posteriors al servei -com per exemple facilitats per incorporar-se a les forces de seguretat de l´Estat un cop acabada la seva vida militar- i on tant soldats com oficials tinguéssin clars desde el principi les seves funcions i deures dins el mecanisme militar.
L´estrategia del Coronel Martínez Inglés té poca sutilitat diplomàtica donat que concentraria el 80% dels efectius a la frontera sud: uns 10.000 homes a ceuta i 10.000 més a Melilla, uns 15.000 més a Canàries, 30.000 més a Andalussia i la resta aquarterada a la meitat sud de la península en zones militars estrictament vigilades i pseudo secretes (no fos cas que l´aviació Marroquina...ai! perdó!....enemiga, localitzés les posicions de les nostres forces.
Per altra banda, l´autor també és partidari que tots els homes de 21 a 40 anys facin almenys 2 setmanes d´instrucció l´any -estil Suissa- per garantir les reserves i una mínima estructura en cas de desfeta inmediata: que poc confiat ets Amadeo!.
La decepció del coronel Martínez Inglés s´extèn també a la marina. L´autor coneix la poca capacitat militar del nostre portaavions -segons oficials del mateix vaixell "en caso de guerra, este trasto debería quedarse en puerto bien tapadito para que no lo vean, puesto que si quisiéramos utilizarlo necesitariamos toda la flota para darle cobertura"-, i per tant proposa arraconar el model de marina de la segona guerra mundial i crear-ne una de nova basada en submarins nuclears, fragates lleugeres ultraràpides, patrulleres armades....en fi una mena de marina corsària que aparegui i desaparegui ràpidament. Interessant idea donat que a més de guanyar eficàcia, aquest tipus d´armada a més de ser més eficaç i autònoma seria molt més econòmica.
Pel que fa a l´aviació, l´autor té poques coses a dir donat que segons ell és l´arma més profesionalitzada de les forces armades, l´única cosa que retreu és la falta de varietat d´avions: el coronel no es fia dels americans i té por que algún dia deixin de vendren´s les imprescindibles peces de recanvi deixant-nos literalment amb el cul a l´aire. La solució del Coronel és ingeniosa: convinar avions americans amb altres de francesos i de fabricació conjunta amb el nostres socis europeus de tal manera que mai tinguéssim més d´1/3 de l´aviació depenent d´un sol suministrador.
España indefensa conté divertidíssimes anècdotes sobre el funcionament de l´exèrcit i sobre la vergonya dels propis militars. El surrealisme de la guerra de Gila es queda curt en comparació a alguna de les històries reals que explica Amadeo Martínez Inglés.

LA CATALOGNE

L´any 1812 Napoleó incorporà Catalunya i la Franja d´Aragó a l´Imperi Francès, aquesta anexió fou justificada per les autoriats franceses pels forts lligams històrics que unien França i Catalunya desde l´època de Carlemany, així com per la necessitat de crear una mena de zona defensiva a l´estil de la Marca Hispànica.
Catalunya era mirada pels funcionaris imperials com una regió rica i pròspera que podia aportar molts beneficis a l´Imperi i donat que Napoleó gaudia ampliant les fronteres de la "belle France", no dubtà en firmar el decret d´anexió que feia que la seva estimada França s´extengués desde les anomenades "Bouches de l´Ebre"; és a dir el delta de l´Ebre, fins a la desembocadura de l´Elba.
Anys abans, durant la revolució, el directori havia enviat a Danton a Catalunya per intentar organitzar una mena de revolta que independitzés Catalunya d´Espanya i d´aquesta manera crear un estat satèl-lit de França que impedís un atac directe a la frontera sud de la República. Aquests plans, com podeu supossar, van fracassar però sembla ser que l´esperit de l´empresa restà intacte dins el cervell dels francesos.
Com a consequència de l´incorporació a l´Imperi, Catalunya es dividí en quatre departaments: Departament del Ter amb capital a Girona i que ocupava el que ara s´anomena província de Girona, Departament de Montserrat amb capital a Barcelona i equivalent a la actual província de Barcelona, Departament del Segre amb capital a....Puigcerdà! i que formava una mena de departament pirinenc: s´extenia per tota la zona del pirineu i prepirineu de Lleida i incoporava les Valls d´Andorra, i finalment el Departament de les Bouches de l´Ebre, que ocupava la totalitat de la província de Tarragona i la meitat de la província de Lleida, la capital era Lleida.
Aquests departaments es van basar, sobretot, en factors geogràfics, per aquesta raó la Vall d´Arán s´incorporà a un departament no català (el departament de l´Haute Garonne), però com que els factors històrics i culturals també tenien el seu pes, La Franja d´Aragó es va integrar al Departament de les Bouches de L´Ebre.
Fins aquí la introducció històrica que m´ha servit per poder situar una mica l´acció abans de fer història ficció que en el fons el l´objectiu d´aquest article. Us podeu imaginar com seria ara una Catalunya sota la bandera tricolor de França?
Segurament el Català seria una llengua absolutament arraconada, només utilitzada en les masies perdudes de la catalunya més profunda, Catalunya contaria a dos ó tres milions d´habitants -donat que no s´haurien produït les inmigracions massives dels anys seixanta- i gairebé un terç de la població seria d´origen africà -llegeixis magribins i subsaharians-, segurament l´interior de Catalunya estaria plagada de centrals atòmiques, els principals carrers de les ciutats catalanes tindrien noms com Charles de Gaulle, George Pompidou ó de Lattre de Tasigny, igualment a cada poblet hi hauria una placa commemorativa de la batalla de Verdún amb els noms gravats del gloriosos morts locals.
Les lleis de protecció de patrimoni haurien evitat que es destruissin autèntiques joies arquitectòniques per deixar pas a les vomitimes construccions soviètiques dels anys seixanta i setanta, la costa catalana seria un lloc més equilibrat prohibint plans urbanístics tipus platja d´Aro ó Benidorm.
La gastronomia catalana seria considerada com l´exponent màxim de la sofisticació, de tal manera que a tot bon restaurant de Nova York, Tokio ó París hi podriem trobar joies culinaries com les mandonguilles amb sípia, el cap i pota, el sang i fetge, caragols a la llauna, butifarra d´ou, sopa de Pagès....això sí tot amb la seva corresponent ració de crema de llet i amb els noms convenientment canviats per fer-los més francesos.
El cinema català seria apreciat internacionalment per la seva sutil descripció de la depriment i grisa realitat diària de les classes benestants.
Mentrestant els nostres escriptors es dividirien en dos sectors: els políticament correctes que aposten per la multiculturalitat laica i republicana que publicarien aburridissims llibres cada quatre ó cinc anys -després d´una titànica feina de recopilació informativa- i els polèmics escriptors malparits cabronasos que anirien col-leccionant denúncies de la Comunité des Eglises Musulmanes.
Els partits nacionalistes serien molt minoritaris i els escons a l´Assamblea Nacional sel´s repartirien el PS i la UMP-UDF.
Els catalans típics es dirien Pierre Puig i Marie Castells, tindrien seixanta anys i serien catalano parlants en l´intimitat però orgullosament francesos -com conseqüència d´un sistema escolar ultrachovinista-, el Pierre seria pagès i votant Gaullista convençut, ex lluitador de la guerra d´Algèria, el Pierre conduiria un Renalt Megane -que convinaria amb el Renault 4, amb gàvia de gallines incorporada, que utilitzaria per treballar al tros-. El matrimoni tindria dos fills -en Louis i l´Edith- que viurien a Paris i Estrasburg respectivament i que només tornarien a casa per Nadal. En Louis seria Gendarme i estaria divorciat de la seva dona -la filla d´uns industrials de l´acer provinents de Polònia arrivats a França fa dos generacions-, l´Edith seria professora de francès a un poblet al costat d´Estrasburg i s´hauria casat amb un comerciant Libanés, cosa que faria que el pare de la noia es plantegés a votar a Le Pen, cosa que ja farien tots els seus amics del bar Hippodrome on Pierre pasaria les hores perdudes del diumenge bevent pastís, fent quinieles hípiques i parlant del Rugby Club Barcelona.
La final de la Champions seria un esdeveniment secundari a la Catalogne, per contra l´inici del torneig sis nacions seria un fet de gran importancia donat que les principals figures de l´equip nacional (francès) serien nascudes a Manresa, Figueres i Balaguer.
En fi, tot això només és història ficció.